"Sóc una dona d'equip, m'agrada
envoltar-me de talent"
envoltar-me de talent"
Si alguna cosa queda clara, és que l’Elisenda Roca (Barcelona, 1963) viu de manera intensa tot el que se li posi davant. La presentadora del mític Cifras y Letras on va guanyar tots els premis possibles (Ondas, Antena de Oro i uns quants més) ens rep al seu pis de l’Eixample. Tota la decoració té una coherència estètica i significativa; hi ha poc espai per a la casualitat. Ha treballat a moltíssims mitjans de comunicació, i és una bèstia televisiva i radiofònica que ara té la ment al teatre (dirigint T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré ) i la literatura. Parlem amb ella de l’ànsia de classificar les persones, d’èxits passats i de projectes futurs, sempre envoltats de paraules. Es passa tota l’entrevista amb un cigarret a les mans que anirà potinejant i que encendrà just quan fem l’última pregunta. Ara veig que estàs bolcada al teatre. Com vas decidir deixar de banda el que estaves fent i llançar-te a fer coses diferents? No he deixat de banda mai res, mai. Però sí que quan va acabar La Tarda després de cinc any ininterromputs, jo ja havia dirigit Misteriós Assassinat a Manhattan , al Tívoli. Va ser al sortir de COM Ràdio i abans d’entrar a BTV. Des de petita la meva vida ha estat vinculada al teatre. Al Teatre Lliure ho he vist tot des de que tenia 14 o 15 anys, allà vaig fer un descobriment d’un teatre impressionant. Sempre he volgut dedicar-me al teatre. Però clar, els programes diaris de tres hores a la ràdio o la tele no em deixaven fer res, és una feina molt absorbent. Ara tinc temps. Com et sents amb el coratge per dirigir teatre per primer cop? Et sents capaç perquè t’hi veus, veus que pots tirar endavant. M’he passat la vida dirigint programes de ràdio i televisió. Sé que sóc una dona d’equip, m’agrada envoltar-me de gent que té talent i sap fer bé les coses, i m’agrada crear empatia i que tothom tiri endavant. Des del lideratge? Més que lideratge és cooperativisme. Més que liderar és saber simpatitzar i unir forces cap a un objectiu comú. Si això és liderar, doncs sí. Però el lideratge té un component de solitud, i jo sé estar sola però no sóc solitària. Quan tiro un projecte endavant no tot ha d’anar al meu voltant. Jo projecto, explico, dono a entendre què vull. La direcció és explicar, demanar... Dirigir és molt enriquidor i molt esgotador, és plantejar com veus tu un muntatge, demanar coses a la gent que te les pot donar i anar veient com evoluciona tot plegat. És un tot, quan dirigeixes has de saber com ho vols tot, una idea global. La clau és que quedi un conglomerat compacte i lliure, que respiri però que estigui cohesionat. Necessito sempre tenir gent de confiança al voltant, algú amb una altra mirada.
T’agradaria crear una obra de teatre? En vaig fer una de miniteatre! Ha estat la primera dramatúrgia que m’he atrevit a fer, una obra molt curteta, d’un quart d’hora, i ha funcionat molt bé. Però jo ara estic abocada a la literatura infantil i juvenil, també amb una novel·la d’adults que estic fent, i una altra que estic creant amb el Salvador Macip. I ja no dono més de si, de mi mateixa. Quan vaig a les escoles i faig fòrums amb els nens els dic que es mirin la mà. Jo els dic que a la mà tenen una clau que obre moltes portes, i que diguin el que diguin ells poden ser el que vulguin. I no una sola cosa, les que vulguin! I jo també tinc una clau que obre portes, però no tantes com la seva perquè arribo tard a ser astronauta, per exemple. Però els nens que tenen 6 anys tenen la clau que obre totes les portes! I només s’han de preparar i tenir curiositat! Jo això sempre ho he tingut molt clar. Tu pots tenir un ofici, però no només aquest ofici t’ha d’alimentar anímicament i monetàriament. És el que has fet tu. Això està molt bé! Enlloc de parlar d’aquest verb que a mi em posa tan nerviosa, que és reinventar-se (no hi ha res a inventar!) anem a parlar de les capacitats de cadascú. Però vivim en un món d’etiquetes, i jo sóc anti etiquetes. Hi ha gent que no ho entén, que opina, gent una mica tòxica, que diu: ara què fa aquest fent això? Els puristes? Però no sé quin purisme tenen! Això no és ser pur, és ser torracollons, amb perdó. Són paraules sense sentit. Purista? Són una mena de corcons estranys que sempre estan remugant. Que deixin llibertat perquè la gent es renovi i exploti les seves capacitats per fer coses noves. Jo ara no puc ser ni Miss Univers ni olimpista, però les coses que puc fer les estic fent. Cap d’aquestes coses t’ha donat cert vertigen? Tot mereix esforç, però el més complicat és escriure. Quan escrius aquestes paraules queden impreses i es poden rellegir. I alhora que m’agrada molt i és una satisfacció absoluta, també és el que em provoca més pudor. Em causa un atac gran de responsabilitat, per això sóc tant autoexigent. Estem aquí per parlar de jocs. I perdona’m per l’etiqueta, però hem de parlar sí o sí del Cifras i Letras... No, a veure, m’he expressat malament. Odio una sola etiqueta. Etiquetar i documentar va molt bé per buscar un disc o un llibre, però de vegades hi ha coses que no es poden etiquetar, són inclassificables, i se’ls posa una etiqueta equivocada. Però una etiqueta ben posada és útil, però no només una, no en podem limitar, sempre ens estem limitant. I qui té la raó o el poder per dir-te què pots fer o què no pots fer? Tothom es pot equivocar, només cal aixecar-se i seguir. Anem al Cifras. Què et queda d’aquell èxit brutal? Em queda absolutament tot. Una experiència extraordinària, una descoberta cap a un ofici que vaig començar amb Los Segundos Cuentan, el primer concurs que vaig fer, a Antena3, on el Josep Maria Mainat em va veure i em va voler fitxar pel Cifra y Letras. Li vam donar una empremta molt cuidada al programa, molt diferent a la francesa. Això s’ho va carregar un govern equivocat, el PP va entrar i es va carregar tots els programes que venien de l’època socialista. Per passar pàgina només? En principi no teníeu component polític. Sí, absolutament. No teníem res polític, només volien fer tota la programació nova, esborrar tot el que hi havia abans. Que em canviessin a mi si volien, que no tinc carnet de res, però aquest concurs funcionava per si sol! Porta 30 anys a França. Si el Hristo Stoichkov em va dir que aprenia castellà amb aquest concurs! I la dona del Bakero també. I era un concurs molt elemental, per petits i grans. Era bàsic, dinàmic, divertit, de reflexió. El programa enganxava i agilitzava la ment, era un concurs molt ben dissenyat. I no em trec mèrits a mi ni a l’equip. Tinc grans records, guardo contacte amb la gent del programa i quan ens veiem és una gran alegria. A dia d’avui encara em trobo gent a qualsevol ciutat que em parla del Cifras. Clar, jo era la cara visible. Però per això et dic que només guardo molt bons records. Com guardo bons records del Joc de Paraules, d’un va sortir un llibre amb el Pau Vidal on vam riure molt.
Per què sempre jocs de paraules? Perquè a mi el que m’agrada és comunicar. Això apreciant els moments de solitud, perquè m’agrada estar sola, però comunicar. Com sigui. Teatre, ràdio, televisió, fòrums amb nens petits, classes a la universitat. Donar i rebre, establir contacte. I per tant, la paraula parlada o escrita és la base de la comunicació. També és el nom de la meva productora. I jugar amb les paraules enriqueix, igual que llegir. Llegint aprenem un vocabulari i unes construccions. Doncs jo crec que és per això: els concursos ben fets i ben dissenyats enganxen. Com l’Apalabrados! Una aplicació que encara enganxa a la gent. També enganxa el Candy Crush, però vaja... Jo des de petita he estat molt enganxada als crucigrames. Encara en fas ara? Ara no tants com voldria. Però vaig tenir una època on era la major crucigramera del regne! Ara encara en faig si em cau un diari a les mans. I hi he sortit als crucigrames! Als del Pau Vidal i als del Màrius Serra. I a algun en castellà crec que també... I fa molta gràcia, perquè estàs allà rumiant la paraula i dius... Sóc jo? I fa molta gràcia quan t’hi trobes. Dius: no pot ser! A més ho fan difícil, no diuen “És el nom d’algú que és dura com una roca.” No! Ho fan molt més complicat. A ma mare sempre li ha agradat molt, i a la meva tieta Carme també, sempre que surto m’avisen. Si un dia vas al metge i et trobes els crucigrames de totes les revistes fets, és que ma mare ha passat per allà. Com creus que són els programes d’entreteniment a la televisió actualment? Crec que hi ha programes bons d’entreteniment, però pocs. La informació s’ha convertit en entreteniment. En general els informatius són un espectacle, i així anem. Això és el que em preocupa. Per altra banda, en aquest país quan triomfa un programa de cuina en fem 54 de cuina, si triomfa el de ball, el mateix. I al final són realities transformats en documentals, coses baratetes de fer. Programes que alguns estan bé, però que com a innovació res de res. Mira, l’Enric Gomà fa una cosa molt xula, unes píndoles de menys de 5 minuts que es van emetent per TV3 i el 33 diria. Es diu Català a l’atac, agafant el palíndrom que va fer el Màrius. M’encanta com ho plantegen, mireu. [En aquest moment l’Elisenda, el fotògraf i servidor ens posem davant un ordinador a mirar Català a l’atac. L’Elisenda va rient i nosaltres mirem. És una pel·lícula antiga doblada al català amb veus exagerades que plantegen dubtes lingüístics fent una escena rocambolesca i que de tan absurda és divertida. Els dubtes de llengua però, són reals i convencionals .] La història és boníssima! Seran cinc peces com aquestes. Són pel·lis antigues i doblades amb un guió molt bo. Això sí que és un programa de creació fet amb molta gràcia. Ho trobo enginyós, divertit, entenedor i didàctic. I de manera molt còmica! Crec que a la tele, en general, li falta risc. Deixar de copiar fórmules que sembla que funcionin i buscar coses noves. Per acabar, et demano que escullis una paraula. La meva és paraula. És la que sona millor de totes. Les paraules amb una L al mig sonen molt bé. I en català m’agrada més que en castellà i francès. I inclou el terme aula, que és comunicació. Paraula és la meva paraula.
Text: Oriol Soler
Fotografies: Aleix Graell
El seu joc preferit és:
