Marcel Beumala, mort per una depressió provocada per assetjament laboral
Més inf a: http://abeumala.blogspot.com.es/
Marcel Beumala i Raventós (Molins de Rei, 1972-2014), va morir el dia 13 de juny malalt d'una depressió que el va portar a treure's la vida. Estava casat i tenia tres fills de 13, 11 i 7 anys d'edat. Aquest és el text que vaig llegir el dia del seu enterrament, 16 de juny de 2014, a l'església de Sant Miquel de Molins de Rei : El meu germà estava malalt. Volia curar-se. Va demanar ajut. Estava en mans de metges. Tots li fèiem costat. Però la malaltia de la depressió ha estat més forta i se l’ha endut. Ell era molt exigent amb ell mateix. Tenia un sentit extrem de la responsabilitat. I quan tenia algun problema, no deia res als altres per a que no patissin. Fa quinze dies va agafar la baixa. Jo només sabia que a l'abril l’havien canviat al torn de tarda, i que estava molt trist perquè no podia estar amb els seus fills. Ell tenia molt present el nostre pare, que per culpa de la feina, durant la setmana, no ens va poder gaudir gaire de petits. Però el Marcel volia curar-se, i per primer cop, va deixar estar allò de “no dir res als altres per a que no pateixin”, i em va obrir el seu cor. Em va explicar que tot va començar l’estiu de l’any passat. Em va explicar que va fer un error a la feina i que havien estat a punt d’acomiadar-lo. Es veu que ell va reconèixer la seva part de culpa, tot i que formava part d’una cadena d’errors superior, i al final no va passar res. Fa quinze dies em deia amb llàgrimes als ulls que havia fallat a la dona i als fills. Jo li vaig preguntar si era conscient de la pressió que es posava a sobre amb afirmacions com aquesta. “Jo era el puntal de la família”, em deia. I jo li contestava: “Tu saps el pes que t’estàs posant a sobre dient això? No ets Superman, Marcel. Ets una persona de carn i ossos, amb defectes i virtuts, tens dret a equivocar-te un dia a la feina. Tu fas el que pots, com fem tots. Que no et senti a dir mai més això de que ets el puntal de la família i que has fallat”. Llavors em va abraçar i em va omplir de petons. Ara he sabut que el “greu error” que va fer va ser que es va oblidar de posar un "parte" de manteniment per canviar una manguera en mal estat. Voler acomiadar un encarregat que porta 15 anys de servei en una empresa, amb un expedient immaculat, només per un error, és una cosa totalment desmesurada. I tan que ho era. Ara també he sabut que llavors a l’empresa Dallant, on treballava, hi havia entrat un nou equip directiu que el volia arraconar. Aquesta anècdota de la manguera els hi va anar perfecte. Però gràcies a la fermesa d’un company, que el va defensar, i gràcies a la feina del comité d’empresa, finalment això no va passar. Els taurons s’havien allunyat, però van tornar ben aviat … A princis d'aquest any 2014 el Marcel s’havia operat d’una lesió de menisc, i aprofitant que no era a l’empresa, li van buidar el despatx, li van prendre l’ordinador, i el van degradar a simple operari. Tot quadra, perquè ell em va explicar, fa només quinze dies, que va ser al febrer que ja no podia dormir a les nits, i que el metge de capçalera li va receptar tranquilitzants per primer cop a la seva vida. També em va ensenyar la carta que l’empresa Dallant li va donar el dia 25 de març de 2014. En aquesta carta l’obligaven al canvi de torn. Mentre la llegia vaig quedar esgarrifat. Ras i curt l’amenaçaven que si no acceptava el canvi de torn era lliure de marxar de l’empresa. La carta fins i tot deia els diners que li pagarien per any treballat! M’explicava que al nou torn de tarda ell havia de portar el pes de tot, i que un dels seus dos companys era un estranger que amb prou feines sabia l’idioma. I em deia: “Els hi han ensenyat per sobre com van els botons i jo vaig amb el busca i el mòbil enganxat amunt i avall, sento timbres per tot arreu, estic constantment en tensió”. Llavors li vaig dir que s’oblidés d’aquesta empresa. Li vaig dir que a l’empresa Dallant no se’l mereixien. I que ara havia d’anar per fases. Primer curar-se, i després, quan estigués millor, canviar de feina. Li vaig dir que no s’havia de preocupar per la hipoteca ni per res. Que per a això ja hi érem els germans i els pares. Que sobretot es treiés de sobre tota mena de pressió econòmica, i que només es concentrés en curar-se. Després d’aquella conversa vaig informar-me sobre què li podien fer al Marcel els taurons, ara que sabien que el tenien de baixa. I vaig veure que amb la nova reforma laboral, si faltes 9 dies a l’empresa, encara que sigui per baixa mèdica, et poden acomiadar. Llavors, encara que continuis malalt, passes a la condició d’aturat, i ja et van descomptant els diners del subsidi d’atur. Qui ha fet aquestes lleis tan bèsties? A l’endemà d’aquesta conversa el Marcel té visita amb el metge de capçalera i el truco per veure com li ha anat. M’explica que li han donat hora per la setmana següent al Servei de Salut Mental de Sant Feliu de Llobregat. Li dic que això és molt bona notícia. Que l’hagin derivat tan ràpid a un especialista és una cosa molt bona. Al Servei de Salut Mental de Sant Feliu li van diagnosticar la depressió, li van ajustar la medicació, i al cap de, no exagero, cinc o sis dies, ja era un altre. Jo el veia sovint, i no era mèrit meu, era mèrit del meu fill Pere, de dos anys, que sempre que passàvem per davant de la porta de casa seva es posava a plorar si no hi pujàvem a jugar una estona. Quan li comentava que el veia millor, ell em deia: “Em trobo més bé però encara tinc baixons”. A finals d’aquest mes de juny el Marcel tenia la segona visita amb el metge psiquiatra. Jo li vaig dir que ara que els medicaments ja li començaven a fer efecte, preguntés per fer alguna mena de terapia. Que el metge li recomanés algun psicòleg o terapeuta per poder treballar aquest sentiment de culpa, de fracàs, de no haver estat a l’alçada. Estava clar que això el turmentava molt i que calia donar-li la volta. Fer-li veure que tenir una depressió era una cosa normal en les seves circumstàncies, i que la seva família era prou forta i autònoma com per poder tirar endavant, encara que ell estigués malalt. Que la seva missió a la vida no era ser el puntal de la família. Jo tenia molt clar que ell havia de treballar tots aquests sentiments amb un psicòleg. Però no hi va haver temps ... Quan el seu fill gran, l’Ernest, em va preguntar de què havia mort el seu pare, jo li vaig explicar que el seu pare estava malalt. Que tenia una malaltia que es diu depressió. Ell no coneixia aquesta malaltia. “És normal -li vaig dir- perquè és una malaltia del cervell, i el cervell no es veu, està tancant dins la closca del crani. Si la persona no et diu que no es troba bé, tu no ho saps. El vostre pare no us ho va dir perquè no volia que patissiu per ell. I això és el que no heu de fer mai: no dir que no us trobeu malament per no fer patir la mare. Heu d’explicar sempre el que us passa perquè així els altres us poden ajudar”. Mentre deia allò s’havien anat acostant el Jan, el Roc i els altres cosins … L'Ernest em va explicar amb llàgrimes als ulls que li volia ensenyar les notes del treball de síntesi, que li havia anat molt bé, i que també ja esperava l’hivern per ensenyar-li com havia après a esquiar a la setmana blanca de l’Institut. Ara per Sant Joan tenien planificat anar al Canigó, i el seu pare li havia dit que aquest estiu pujarien junts totes les muntanyes que ell vulgués. I l’Ernest plorant em deia: “I ara tot això, no ho podrem fer…” Llavors la tieta Glòria, que també s’havia acostat, va dir: “Anirem a la muntanya, Ernest, pensarem en ell, i serà com si hi fos”. El Marcel estava millor, tot semblava encarrilat. Agafava en braços el meu fill Pere i no parava de dir-li que li feia molta il·lusió anar a la seva festeta d’aniversari dels dos anyets. La festa havia de ser el 13 de juny, el mateix dia que va morir d’aquesta malaltia. Algú m’ha dit aquests dies que la depressió és com el càncer. Hi ha càncers que es curen, però n’hi ha d’altres que, per molt que facis, són incurables. Sembla que a nosaltres ens en va tocar un d'aquests. Marcel, hem fet tots el que hem pogut per ajudar-te. Has d’haver patit molt aquest últim any. Però ara ja vius en pau. Ara ets amb l’avi Pepet i l’àvia Elena, amb l’avi Joan i l’àvia Antonieta. I nosaltres podrem parlar sempre amb tu, perquè cada dia mentre siguem en aquest món, estaràs dins nostre. Ah, i quan vegis l’avi Joan, recorda-li que per esmorzar et faci aquells entrepans de xoriç que et feia a la Rierada, i que t’agradaven tant. I quan jo vingui a veure’t aquí dalt, agafarem les bicicletes BH com quan érem petits i anirem a fer la “gran volta de la Rierada”. Te'n recordes? Un petó germà.
Marcel Beumala i Raventós (Molins de Rei, 1972-2014), va morir el dia 13 de juny malalt d'una depressió que el va portar a treure's la vida. Estava casat i tenia tres fills de 13, 11 i 7 anys d'edat. Aquest és el text que vaig llegir el dia del seu enterrament, 16 de juny de 2014, a l'església de Sant Miquel de Molins de Rei : El meu germà estava malalt. Volia curar-se. Va demanar ajut. Estava en mans de metges. Tots li fèiem costat. Però la malaltia de la depressió ha estat més forta i se l’ha endut. Ell era molt exigent amb ell mateix. Tenia un sentit extrem de la responsabilitat. I quan tenia algun problema, no deia res als altres per a que no patissin. Fa quinze dies va agafar la baixa. Jo només sabia que a l'abril l’havien canviat al torn de tarda, i que estava molt trist perquè no podia estar amb els seus fills. Ell tenia molt present el nostre pare, que per culpa de la feina, durant la setmana, no ens va poder gaudir gaire de petits. Però el Marcel volia curar-se, i per primer cop, va deixar estar allò de “no dir res als altres per a que no pateixin”, i em va obrir el seu cor. Em va explicar que tot va començar l’estiu de l’any passat. Em va explicar que va fer un error a la feina i que havien estat a punt d’acomiadar-lo. Es veu que ell va reconèixer la seva part de culpa, tot i que formava part d’una cadena d’errors superior, i al final no va passar res. Fa quinze dies em deia amb llàgrimes als ulls que havia fallat a la dona i als fills. Jo li vaig preguntar si era conscient de la pressió que es posava a sobre amb afirmacions com aquesta. “Jo era el puntal de la família”, em deia. I jo li contestava: “Tu saps el pes que t’estàs posant a sobre dient això? No ets Superman, Marcel. Ets una persona de carn i ossos, amb defectes i virtuts, tens dret a equivocar-te un dia a la feina. Tu fas el que pots, com fem tots. Que no et senti a dir mai més això de que ets el puntal de la família i que has fallat”. Llavors em va abraçar i em va omplir de petons. Ara he sabut que el “greu error” que va fer va ser que es va oblidar de posar un "parte" de manteniment per canviar una manguera en mal estat. Voler acomiadar un encarregat que porta 15 anys de servei en una empresa, amb un expedient immaculat, només per un error, és una cosa totalment desmesurada. I tan que ho era. Ara també he sabut que llavors a l’empresa Dallant, on treballava, hi havia entrat un nou equip directiu que el volia arraconar. Aquesta anècdota de la manguera els hi va anar perfecte. Però gràcies a la fermesa d’un company, que el va defensar, i gràcies a la feina del comité d’empresa, finalment això no va passar. Els taurons s’havien allunyat, però van tornar ben aviat … A princis d'aquest any 2014 el Marcel s’havia operat d’una lesió de menisc, i aprofitant que no era a l’empresa, li van buidar el despatx, li van prendre l’ordinador, i el van degradar a simple operari. Tot quadra, perquè ell em va explicar, fa només quinze dies, que va ser al febrer que ja no podia dormir a les nits, i que el metge de capçalera li va receptar tranquilitzants per primer cop a la seva vida. També em va ensenyar la carta que l’empresa Dallant li va donar el dia 25 de març de 2014. En aquesta carta l’obligaven al canvi de torn. Mentre la llegia vaig quedar esgarrifat. Ras i curt l’amenaçaven que si no acceptava el canvi de torn era lliure de marxar de l’empresa. La carta fins i tot deia els diners que li pagarien per any treballat! M’explicava que al nou torn de tarda ell havia de portar el pes de tot, i que un dels seus dos companys era un estranger que amb prou feines sabia l’idioma. I em deia: “Els hi han ensenyat per sobre com van els botons i jo vaig amb el busca i el mòbil enganxat amunt i avall, sento timbres per tot arreu, estic constantment en tensió”. Llavors li vaig dir que s’oblidés d’aquesta empresa. Li vaig dir que a l’empresa Dallant no se’l mereixien. I que ara havia d’anar per fases. Primer curar-se, i després, quan estigués millor, canviar de feina. Li vaig dir que no s’havia de preocupar per la hipoteca ni per res. Que per a això ja hi érem els germans i els pares. Que sobretot es treiés de sobre tota mena de pressió econòmica, i que només es concentrés en curar-se. Després d’aquella conversa vaig informar-me sobre què li podien fer al Marcel els taurons, ara que sabien que el tenien de baixa. I vaig veure que amb la nova reforma laboral, si faltes 9 dies a l’empresa, encara que sigui per baixa mèdica, et poden acomiadar. Llavors, encara que continuis malalt, passes a la condició d’aturat, i ja et van descomptant els diners del subsidi d’atur. Qui ha fet aquestes lleis tan bèsties? A l’endemà d’aquesta conversa el Marcel té visita amb el metge de capçalera i el truco per veure com li ha anat. M’explica que li han donat hora per la setmana següent al Servei de Salut Mental de Sant Feliu de Llobregat. Li dic que això és molt bona notícia. Que l’hagin derivat tan ràpid a un especialista és una cosa molt bona. Al Servei de Salut Mental de Sant Feliu li van diagnosticar la depressió, li van ajustar la medicació, i al cap de, no exagero, cinc o sis dies, ja era un altre. Jo el veia sovint, i no era mèrit meu, era mèrit del meu fill Pere, de dos anys, que sempre que passàvem per davant de la porta de casa seva es posava a plorar si no hi pujàvem a jugar una estona. Quan li comentava que el veia millor, ell em deia: “Em trobo més bé però encara tinc baixons”. A finals d’aquest mes de juny el Marcel tenia la segona visita amb el metge psiquiatra. Jo li vaig dir que ara que els medicaments ja li començaven a fer efecte, preguntés per fer alguna mena de terapia. Que el metge li recomanés algun psicòleg o terapeuta per poder treballar aquest sentiment de culpa, de fracàs, de no haver estat a l’alçada. Estava clar que això el turmentava molt i que calia donar-li la volta. Fer-li veure que tenir una depressió era una cosa normal en les seves circumstàncies, i que la seva família era prou forta i autònoma com per poder tirar endavant, encara que ell estigués malalt. Que la seva missió a la vida no era ser el puntal de la família. Jo tenia molt clar que ell havia de treballar tots aquests sentiments amb un psicòleg. Però no hi va haver temps ... Quan el seu fill gran, l’Ernest, em va preguntar de què havia mort el seu pare, jo li vaig explicar que el seu pare estava malalt. Que tenia una malaltia que es diu depressió. Ell no coneixia aquesta malaltia. “És normal -li vaig dir- perquè és una malaltia del cervell, i el cervell no es veu, està tancant dins la closca del crani. Si la persona no et diu que no es troba bé, tu no ho saps. El vostre pare no us ho va dir perquè no volia que patissiu per ell. I això és el que no heu de fer mai: no dir que no us trobeu malament per no fer patir la mare. Heu d’explicar sempre el que us passa perquè així els altres us poden ajudar”. Mentre deia allò s’havien anat acostant el Jan, el Roc i els altres cosins … L'Ernest em va explicar amb llàgrimes als ulls que li volia ensenyar les notes del treball de síntesi, que li havia anat molt bé, i que també ja esperava l’hivern per ensenyar-li com havia après a esquiar a la setmana blanca de l’Institut. Ara per Sant Joan tenien planificat anar al Canigó, i el seu pare li havia dit que aquest estiu pujarien junts totes les muntanyes que ell vulgués. I l’Ernest plorant em deia: “I ara tot això, no ho podrem fer…” Llavors la tieta Glòria, que també s’havia acostat, va dir: “Anirem a la muntanya, Ernest, pensarem en ell, i serà com si hi fos”. El Marcel estava millor, tot semblava encarrilat. Agafava en braços el meu fill Pere i no parava de dir-li que li feia molta il·lusió anar a la seva festeta d’aniversari dels dos anyets. La festa havia de ser el 13 de juny, el mateix dia que va morir d’aquesta malaltia. Algú m’ha dit aquests dies que la depressió és com el càncer. Hi ha càncers que es curen, però n’hi ha d’altres que, per molt que facis, són incurables. Sembla que a nosaltres ens en va tocar un d'aquests. Marcel, hem fet tots el que hem pogut per ajudar-te. Has d’haver patit molt aquest últim any. Però ara ja vius en pau. Ara ets amb l’avi Pepet i l’àvia Elena, amb l’avi Joan i l’àvia Antonieta. I nosaltres podrem parlar sempre amb tu, perquè cada dia mentre siguem en aquest món, estaràs dins nostre. Ah, i quan vegis l’avi Joan, recorda-li que per esmorzar et faci aquells entrepans de xoriç que et feia a la Rierada, i que t’agradaven tant. I quan jo vingui a veure’t aquí dalt, agafarem les bicicletes BH com quan érem petits i anirem a fer la “gran volta de la Rierada”. Te'n recordes? Un petó germà.
Àngel Beumala i Raventós
